Activitats culturals Sí? o activitats culturals No?

 Opinió:

Santi Albiol

Estem a punt de començar el mes de maig i per segon any consecutiu la temporada taurina a les nostres terres no s’ha iniciat. Si bé es cert, que l’any 2020 teníem un escenari diferent, on predominava la incertesa, la por a lo desconegut...i si a tot això, hi afegim un cop més, els pals sobre les rodes al món de la cultura però en general a l’àmbit dels bous, ja tenim tots els ingredients per eradicar un cop més les festes taurines al nostre país. I perquè ho dic això? doncs molt senzill, al juliol del 2020 el Procicat va publicar una guia per tal que la cultura pogués reiniciar la seva activitat tenint en compte tot un conjunt de mesures que ajudessin a no propagar la pandèmia de la COVID-19, però ves per on, de tots els àmbits de la cultura l’únic que queda exclòs i prohibit de poder reiniciar-se va ser la dels bous.

Final torneig Conde Godó 2021

Ara bé, i només per posar uns exemples, quina diferència hi ha entre poder disfrutar d’una tarda de bous a la plaça a poder assistir a la final del torneig Conde Godó de Barcelona? Aquesta l’he posat fàcil ehhhh!!!! (Sembla que el Procitat ho té clar)
O quina diferència hi ha entre participar d’un acte amb bous dintre d’un recinte tancat, sense aglomeracions 

Sant Jordi 2021 Barcelona

a passejar-se sense mantenir les distàncies de seguretat pertinents pels carrers i places de Catalunya el dia de Sant Jordi? Aquesta crec que també és molt fàcil de contestar, no trobeu? Que cadascú extragui les seves pròpies conclusions, però sobretot sigueu objectius. (Potser també hauria de ser-ne d'objectiu el Procicat)

Sóc conscient que era molt complicat poder celebrar actes taurins l’any passat, però no per aquest motiu s’havia de prohibir la seva celebració. A cas els organitzadors de les festes amb bous no són el suficientment coherents de no programar-los donada la situació d’emergència sanitària que vivíem? Però clar més valia prohibir-los no fos el cas que als “xiflats” de les Terres de l’Ebre” els pegués per fer bous.

I així, vam estar tota la resta de l’any fins al març del 2021 quan de cop i volta, el departament de cultura ens comunica que es publicaria una resolució de salut avalada pel Procicat en la que es reprenia l’activitat cultural a Catalunya i també la que fa referència a la cultura popular i tradicional, on englobem les festes amb bous.

Embolada bou festes Masdenverge 2019
Foto: Eusebi Llaó

Aquest fet, va significar que bona part dels ajuntaments on es celebren festes amb bous a les Terres de l’Ebre, valoressin positivament aquest fet i es plantegessin programar-ne actes durant aquest estiu. Aquesta era sens dubte la millor noticia que li podíem donar al sector dels bous. Un sector per cert, el dels ramaders de bous braus, que ha acusat com cap altre la paralització total durant aquest any i mig. Quina empresa pot aguantar tant de temps sense facturar ni un sol euro? La resposta és senzilla, cap. Però fins i tot en això, som diferents els que defensem i ens agraden els bous. Unes empreses que interposen l’estima cap als animals, l’afició cap a una festa com la dels bous a pensar en tancar per no poder mantenir les seves explotacions ramaderes.

Però un cop més, i ja no sé quantes en van, aquesta noticia que donava esperança novament trencava totes les expectatives i queia com una gerra d’aigua freda una vegada més al damunt de l’àmbit dels bous. Dic això fent referència a les tres autoritzacions denegades pel govern de la Generalitat a les Terres de l’Ebre als tres pobles que van sol·licitar fer bous tenint en compte aquella resolució publicada al març a la que he citat anteriorment. De debò la festa dels bous és cultura? Quantes vegades més haurem de justificar-nos per poder celebrar els nostres actes com ho poden fer altres àmbits de la cultura? Però encara em faig una pregunta més, que passaria si la festa dels bous es celebres a la zona de Barcelona en conte d’estar arrelada a les nostres terres? Jo no sé vosaltres, però la resposta la tinc molt clara. Els bous aquest any es celebrarien amb normalitat.

En aquests moments, no hi ha cap obstacle que no pugui permetre celebrar bous, sempre complint unes estrictes mesures de seguretat, i en canvi sembla que no són motius suficients per poder-se autoritzar. Aquesta resolució entre altres coses contemplava poder reiniciar activitats a l’aire lliure, en indrets on es garantís el seient pre-assignat, ús de la mascareta, etc... a cas la festa dels bous tot això no ho pot complir?

En definitiva, la manca de voluntat política i el diferent pal de medir sempre envoltarà a les festes amb bous. Els bous, necessiten fets, compromís i solucions senzilles, quines ganes tenen alguns de complicar-se i alhora complicar-nos als que ens agraden aquestes festes, no fa falta envoltar-nos de gent que intoxica o que posa preu constantment per acabar amb aquesta modalitat cultural tan estesa al nostre territori.

Si el que governa no vol o no està disposat a donar solucions, senzillament el que ha de fer és marxar!!!

PER UNA CULTURA DE TOTS

 Per una Cultura de Tots: 

Article Opinió del President de l'Agrupació de Penyes i Comissions Taurines de les Terres de l'Ebre

L’àmbit de la festa dels bous, novament ha estat l’expressió festiva i cultural que més i pitjor està vivint les conseqüències del COVID-19 dintre del món de la cultura al nostre país.
Des de l’inici de la pandèmia, la nostra festa s’ha vist immersa un cop més en un judici paral·lel i nosaltres com a entitat que defensa aquesta expressió ens veiem amb l’obligació de fer una denuncia pública de quina és en aquests moments la situació per la que travessa el nostre sector.

Amb data 14 de març es decreta l’estat d’alarma a l’estat espanyol i en conseqüència s’inicia un reguitzell de decisions que fan pràcticament inviable l’organització d’actes amb bous i qualsevol altre esdeveniment cultural sigui quin sigui el seu àmbit d’actuació. La nostra entitat, va posar-se a treballar des del minut 1 per minimitzar els danys que ocasionaria una temporada sense veure’s cap acte taurí. Vam constituir amb altres federacions d’àmbit nacional una comissió de treball per posar en comú totes les problemàtiques en les que ens podríem trobar. Vam redactar un document que vam anomenar “Pla Recupera”, on posàvem èmfasis a desplegar un protocol que ajudes a organitzar actes amb totes les mesures de seguretat necessàries que, per una banda determines la viabilitat de l’espectacle i per altra banda no poses en perill la seguretat de les persones que participessin d’aquests actes taurins. Un document redactat i consensuat amb bona part dels agents implicats en la festa i que li donava un rigor i una serietat al text.

Aquesta situació és extremadament complexa i difícil de sostenir per al sector ramader, un sector sentenciat a mort a causa de la inactivitat. Alguns ja han tingut que enviar a l’escorxador a un nombre elevat d’animals per no poder sostenir les seves explotacions. Donada aquesta situació, la nostra entitat va iniciar un altre tràmit amb les administracions locals i autonòmiques a través d’una moció que sol·licitava ajuts econòmics per al sosteniment d’aquestes explotacions,

No hem d’oblidar que les festes amb bous configuren l’element cultural i festiu central en les celebracions populars d’un bon nombre de poblacions de Catalunya, sobretot en municipis de les Terres de l’Ebre però també d’altres zones de la Catalunya Central i de la província de Girona. El fluix econòmic que aquesta tradició reporta, els llocs de treball que genera i el patrimoni genètic incommensurable de la cria i la selecció que els humans fem d’aquets animals motiven que aquest sigui un esdeveniment únic. Aquest últim paràgraf és un clar exemple de l’exposició de motius que el mateix pròleg de la llei 34/2010 d’1 d’octubre reflexa i que per a nosaltres són motius més que suficients per treballar i buscar solucions per als criadors d’aquest animal únic i que zootècnicament és diferent a qualsevol altra espècie animal.

L’últim exemple de discriminació respecte als altres àmbits de la cultura al nostre país el trobem amb el text del document “Pla de represa de l’activitat cultural” aprovat pel Comitè Tècnic del PROCICAT el dia 17 de juliol del 2020, després que, durant el mes de maig, es portes a terme una reunió telemàtica del Consell de l’Associacionisme Cultural de Catalunya i que la nostra entitat com la resta de federacions i confederacions que hi formem part en vam participar. D’aquest document que en fem referència la ÚNICA expressió cultural o àmbit cultural que queda exclòs de poder reprendre l’activitat, si les autoritats sanitàries o aconsellessin, és l’àmbit de la festa dels bous. Qualsevol altre àmbit, podria valorar  la seva represa, per aquest motiu ens hem vist en l’obligació de fer una denúncia pública d’aquesta discriminació respecte la resta del món de la cultura. És per això que llencem aquestes preguntes:

Per què l’àmbit de la festa dels bous, no potser tractada de la mateixa forma que les altres expressions festives i culturals del nostre país?
Quantes entitats, han redactat o treballat fórmules per reprendre l’activitat amb unes mesures exhaustives i rigoroses com per exemple si ho ha fet la nostra federació?

Hem de ser seriosos i deixar a banda les diferències en si ens agraden o no les festes amb bous. Si en som partidaris o detractors i el que hem de fer és treballar junts, sense complexes i entre tots, el món de la cultura al uníson hem de buscar solucions per salvaguardar totes les expressions culturals i festives de Catalunya, perquè per a nosaltres l’autèntic tresor d’una societat com la catalana és precisament la riquesa de cultures i tradicions diverses i singulars de les que disposem i que almenys nosaltres volem contribuir a defensar i mantenir vives per traspassar-les de la millor manera possible a les futures generacions.

 

Santi Albiol
President Agrupació de Penyes i Comissions Taurines de les Terres de l’Ebre

Els autèntics catalans de Catalunya contra els "altres" catalans....això sí que és indignant!!!

 

Els autèntics catalans de Catalunya contra els "altres" catalans....això sí que és indignant!!!

Cada cop que els de la quinta província, o els catalans del sud sortim a la "nostra" TV3 parlant de la festa dels bous, ens tenim que sentir desqualificats pels autèntics catalans de Catalunya. I passo a definir aquest concepte: "És diu d'aquells que estan empadronats i viuen a Catalunya renegant d'una part de la petita i llunyana Catalunya del sud avergonyits d'un col.lectiu que defensen les festes amb bous en ple segle XXI i que per tant no son mereixedors de dir-se Catalans".

Els autèntics catalans de Catalunya, són els que presumeixen i dictaminen els continguts que la televisió autonòmica, TV3, ha de incloure als seus respectius programes i quan la televisió no els hi comenta algun dels continguts, com és el cas de les noticies dels bous, comencen un desplegament de comentaris, tuits, acompanyats de frases fetes pels il·lustres i prestigiosos autèntics catalans renegant d'un reportatge on es difonen salvatjades i s'enalteix la festa dels bous, una festa indigne per als autèntics catalans de Catalunya.

Periodistes il·lustres d'una trajectòria inigualable com Pilar Eyre, partits polítics d'alçada, com el PACMA, persones de les ciutats i pobles on es concentren i viuen els autèntics catalans de Catalunya treuen pit i utilitzen la més noble i exemplar ortografia per a menysprear una modalitat festiva que és per història, cultura i tradició la que més representa a una part del territori català, tot i que desgraciadament aquesta part del territori no surt al mapa dels que són autèntics catalans de Catalunya. 

La festa dels bous és a dia d'avui una de les úniques festes amb llei que en regula la seva activitat. Una llei aprovada l'any 2010 per un ampli suport del Parlament de Catalunya, una festa inclosa a l'inventari del Patrimoni Festiu de Catalunya, una festa que des del 2018 forma part del Consell de l'Associacionisme Cultural de Catalunya. Però no és suficient tot aquest currículum perquè avui per avui aquesta festa tingui el respecte que se li atorguen a altres modalitats festives a Catalunya, clar a totes aquelles modalitats festives arrelades als pobles i ciutats on viuen els autèntics catalans de Catalunya.

Els bous, com ens agrada dir-ho a nosaltres, no esperem res d'aquests catalans, mai han mogut un dit per a aquesta petita part llunyana anomenada Catalunya del sud, però aquests catalans del sud, estem acostumats a lluitar sols, a defensar a capa i espasa tot allò que a nosaltres ens identifica i ens fa ser diferents als autèntics catalans de Catalunya, tenim la pell dura d'aguantar critiques i insults per voler mantenir viva la festa dels bous. Som catalans farts d'aguantar sempre les directrius que ens arriben de la Catalunya autèntica, la que no respecta als altres catalans, la que sempre exclou a una petita part del territori però que precisament és aquesta part la que sempre els ha de recordar qui som i que volem seguir sent.

El que és indignant és tenir que sortir sempre justificant una festa com la dels bous, tenir que sortir sempre a desmentir el que els autèntics catalans de Catalunya afirmen amb una saviesa científica el que son els bous embolats, els bous capllaçats o les tradicionals tardes de vaques a la plaça, afirmacions per altra banda, realitzades per gent que ni tan sols saben que són aquestes festes ni tampoc han utilitzat el mínim temps per venir, participar-hi i treure'n un judici al final.

Indignant és formar part d'aquesta Catalunya autèntica que s'aïlla del que passa a la resta de Catalunya, que només parla i difon el que passa a la seva Catalunya, la que creuen que només és d'ells i per tant només es poden fer les festes i altres expressions culturals que són tradicionals a la seva estimada i autèntica Catalunya, però que obliden sempre que els habitants d'aquesta altra Catalunya, és on hi estan  viuen la gent autèntica i la que construeix amb esforç i orgull el país, és on viu i està la gent que es sent profundament arrelada a la seva terra i que defensa amb passió una tradició com és la festa dels bous i que precisament no està indignada en pertànyer a una Catalunya del sud tantes vegades oblidada pels altres catalans.

capçalera de la publicació del Nacional

SEVILLA (MAIG 2019):

viaje de vuelta Sevilla - Barcelona

"Me voy de Sevilla con la esperanza de volver pronto y perderme por el arte de Triana y con las ganas de volver a escuchar los "oles" flamencos de un coso sabio y taurino".

Escribí esto sentado en mi asiento trasero del vuelo que me retornaba a la realidad. Atrás quedaban cuatro días intensos, saboreando todos y cada uno de los colores que mi retina retuvieron de esta ciudad con duende, en la que entrar por sus estrechas calles te hacen retroceder en el tiempo, ya que todo lo que pasa en Sevilla es especial, como bien decía la letra de aquella famosa sevillana.

Ermita del Rocío (Almonte - Huelva)

El viernes día 3 de mayo desde lo alto se divisaba ya una Sevilla que esperaba con ansia la feria de abril, sus gentes preparando las casetas y apurando las horas para que llegara la noche del "pescaíto frito". Nosotros este día nos fuimos para Almonte (Huelva), cuna de todas cuantas romerías hay en Andalucía. Ante mi se alzaba imponente la ermita del Rocío, en medio de aquel desierto de tierra marismeña. Un silencio solo roto por los cantos de los miles de flamencos que bañaban sus largas patas en las marismas y por los pasos de los caballos que caminaban por aquella plaza vigilada a todas horas por la Blanca Paloma. 

Era mediodía en la Ermita, el calor empezaba a apretar y el hambre y la sed hacían ya mellas en nosotros, por lo que degustamos un buen pescado al fresquito de un patio andaluz regado por vapor de agua que caía del cielo de uno de tantos bares y restaurantes que amurallan el recinto.

dos toros reseñados para Madrid 2019

Salón de celebraciones 

Patio interior del Cortijo

Por la tarde, a esto de las cuatro, entrábamos en la finca donde pastan los toros de Partido Resina, antes Pablo Romero. La tarde estaba bañada por un cielo azul solo roto por los grises de la camada de estos imponentes, serios y guapos toros. Nos acompañó con el coche por todos los cercados José Luís Algora, quien con un trato sensacional nos comentó cual seria el destino de cada toro. Una tarde hablando de historia, de fiesta, de toros, terminando el viaje en el patio interior del cortijo lleno de coches de arrastre de todas las épocas puestos uno al lado de otro como si estuvieran dispuestos a transportarnos hacia los inicios de éste peculiar hierro ganadero creado a base de mezclar castas tan antiguas como legendarias a la vez. Una clase magistral al lado del representante de este encaste único llamado Partido de Resina.

puente de Triana

Casi oscureciendo llegamos a nuestro destino, Sevilla. Cruzamos el caudaloso río Guadalquivir por el puente de la Avenida Expo 92 en dirección al barrio con más arte de cuantos existen en el mundo. Cuna de cantaores, pintores, toreros, bailaores, artistas, pues allí mismo en la calle Pages de Corro nos adentramos para descansar. Desde el balcón del hotel divisábamos perfectamente la calle Betis y al fondo mirándonos estaba ella, con sus colores blanco y amarillo brillando más que nunca. Mientras la contemplaba me venían a la cabeza la de cosas que sus paredes habían albergado desde que en 1914 se reforma por última vez.

instantánea de la puerta del Principe 

Tardes trágicas como la muerte de Montoliu mientras nos queria brindar un par de banderillas, o las tardes en las que las verónicas de Curro Romero le hacían aún ser más faraón o ya más recientemente la historia la escribieron José María Manzanares (2011), Manuel Escribano (2016) y El Juli (2018) con los indultos de Arrojado de Nuñez del Cuvillo, Cobradiezmos  de Victorino Martín y Orgullito de Garcigrande. Así de real y maestrante es la plaza de toros de Sevilla.
Por la noche salimos a descubrir más rincones, la calle Alfarería, el callejón de la Inquisición, la calle San Jacinto y allí delante estaba de nuevo ella un poco más triste y apagada que unas horas antes pero igual de bella como siempre, en medio solo teníamos ya el puente de Triana. Las palmas empezaban a escucharse, las sevillanas comenzaban a tararearse. Se hacia tarde y al día siguiente nos encontraríamos por primera vez.

entrada finca Zahariche

D. Antonio Miura

El sábado amaneció desapacible, triste y amenazando lluvia aún así teníamos una cita con una de las casas ganaderas más importantes y que la historia ha querido que esté aún presente  en nuestros días. Nos esperaban en Zahariche. Al cruzar la puerta de la cerca retrocedimos en el tiempo. En la puerta del caserío nos esperaba Don Antonio Miura. Tras los saludos nos acompañó a ver los toros reseñados para Sevilla. Se trataba de una corrida seria, con trapio y que llevaba el sello de la casa. Desde este cercado se divisaba buena parte de la extensa finca, momentos que aprovechamos para hablar de toros y de la fiesta y menudo profesor tenia delante, decidimos continuar la conversación en otro momento, más adelante y solo el tiempo dirá si será en nuestra casa.

panorámica de la plaza 

final de la corrida

Eran las seis y cuarto de la tarde, entrábamos por la puerta 14 subimos por la escaleras y allí estaba, llena de almas esperando que los Victorinos nos hicieran disfrutar. El albero relucía, el tendido resplandecía. Los clarines sonaron y de golpe se hizo el respecto más grande que recuerdo. Los tres toreros rompieron en la arena y iniciaron el paseillo. Ahora si, ya no había vuelta atrás. Clarines y timbales anunciaban al primero de la tarde "Paquetillo" cárdeno que solo salió al ruedo oyó los primeros aplausos. Tarde de emoción, tensión, de buenos tercios de varas, banderillas bien clavadas y rasgos de toreria solo salpicados por las complicaciones de los albaserradas. Un Ferrera veterano, templado y con dos buenos toros sobretodo el cuarto "Petrolero". Escribano vino con actitud y valentia aguantando dos eternas puerta gayolas pero no tuvo suerte con su lote esta vez y un Emilio de Justo, justo vencedor de la encerrona victoriana pero por culpa de los aceros se quedó sin trofeos. Tres horas de festejo pausado, lento, saboreando todo cuanto pasaba en el ruedo y tendidos que terminaban saliendo por la calle Iris como si de una figura del toreo se trataba.

Así nos conocimos, y así recordaré mi primera vez en ella...ya de camino a casa solo cuento los días para volver a Sevilla y perderme por Triana y con la esperanza de reencontrarme de nuevo con esta bella plaza llamada La Maestranza.

BOU DE PASQUA BENIFAIRÓ DE LES VALLS (VALÈNCIA):

Bou de Pasqua Benifairó de les Valls (València):

La festa dels bous mai deixa de donar-me sorpreses i aquest passat dissabte dia 8 d'abril ho vaig tornar a comprovar. Vam decidir amb el meu fillol Aitor fer una sortideta per terres valencianes i vam fer cap a una petita però acollidora població de la provincia de València, Benifairó de les Valls. Un poble que es trobava de festa i en concret i feien bous, en aquesta ocasió la penya del Bou de Pasqua tenia preparat un cartell taurí composat per un matí de vaques al carrer i per la tarda estava previst la prova d'un bou de la ramaderia de Domiguez Camacho de Cumbres Mayores (Sevilla) de nom "Batanero" marcat amb el número 31.

Sobre les 16 hores de la tarda, vam arribar a Benifairó, després de passar per la Vall d'Uixó on hi vam anar a saludar als amics i a dinar al Bar Los Pucheros. Truco a la meva amiga Joana Casanova i ens surt a buscar al carrer, a partir d'aquell moment el tracte i la hospitalitat va ser espectacular. Després de saludar als amics i de retrobar-me amb gent que feia temps que no veia, com va ser el cas de Carme Casanova, ens vam desplaçar cap al recorregut on feien el bou. Vicent i Joana, ens van buscar un lloc privilegiat per a poder veure el bou que estava programat aquella tarda. Al mateix balcó que ens vam ubicar vaig poder compartir lloc amb David Navarro exjugador del Llevant, o amb una institució dintre del món del bou al carrer Ramon Bellver "El Blanco".

A les 17:30 hores de la tarda, esclata l'últim coet i seguidament surt als carrers de Benifairó el bou "Batanero", al poc temps de sortir el bou va arribar a la plaça on em trobava i ja va realitzar la resta de la seva lidia en aquesta part del recinte. Un bou ben presentat, serios, amb una embestida sensacional, noble, amb trapio i que arremetia amb codicia la gran quantitat de cites que multitud d'aficionats li van fer durant la més de mitja hora que va durar la seva lidia. Agraeixo com a aficionat, que tot i la gran quantitat de cites que se li van fer, van saber respectar a l'animal, donant-li el seu temps entre un i altre cite, agafant oxigen i continuant amb la seva extraordinària bravura.

A la meitat de la seva lidia, també hi va haver temps per a que el novillero valencià Fernando Beltrán, agafes la muleta propinant-li una tanda llarga i ben executada, demostrant a tots els presents la gran qualitat  i classe que tenia el bou i la bona feina feta pel novillero preferentment per la mà esquerra, on el bou va humiliar i va demostrar la seva bravura i a la que al rematar amb un pase del "desdén" va fer esclatar als aficionats amb una grandíssima ovació, com llarga i merescuda també va ser l'ovació que tots els que estàvem a la plaça li vam brindar a aquest sensacional bou de la ramaderia de Dominguez Camacho.

Un cop va acabar el bou, va seguir la tarda amb la solta de vaques de la ramaderia de Daniel Machancoses de Picassent, mentrestant, nosaltres, vam aprofitar per anar a degustar un bon berenar que tenia preparat a casa seva la Joana i on vaig descobrir un típic plat valencià "Els Ximos". Allí vaig conèxier a la resta de la família de Vicent. Només tinc paraules d'agraïment per a tots, ja que ens vau fer sentir al meu fillol i a mi com part de la vostra família.





En definitiva, tarda de retrobaments, de bous, d'estar amb bons amics i sobretot amb el compromís adquirit que el dia 13 de maig visitaré per primer cop una nova festa, aquesta a la Vall d'Uixó i en concret la de la Colonia Segarra.

Gràcies Joana per tot i molt content de veure que tot i ser de fora a València també et trobes a casa teva i així també ens vau fer sentir a nosaltres.

CONGRÈS TAUROMÀQUIA COMUNITAT VALENCIANA "CULTURA DE BOU":

Congrès Tauromàquia Comunitat Valenciana "Cultura de Bou":

inici de la intervenció de Santi Albiol

Desplacar-te fora de la teva terra per a representar a l'entitat que defensa la festa dels bous a les Terres de l'Ebre i a bona part de la Catalunya taurina, sincerament és un autèntic luxe. Són ja moltes les ocasions que ho he pogut fer i amb totes i cadascuna d'elles amb un elevat compromís de deixar la nostra festa a dalt de tot. 

Aquesta darrera ocasió ha segut dintre del marc del Primer Congrès de Tauromàquia de la Comunitat Valenciana sota el lema "Cultura de Bou", un congrès replè d'actes i on s'han programat tot un seguit de col.loquis d'un nivell extraordinari. Durant el cap de setmana del 3 al 5 de març s'hi han donat cita figures de l'altura d'Enrique Ponce, Juan José Padilla, El Soro, catedràtics de la comunicació com Manolo Molés, Carlos Bueno, José Luís Benlloch, mestres de la medicina taurina de l'alçada de Gustavo Traver, Jose Maria Reyes, Jose Ignacio Blanes i llegendaris ramaders com els Miura, Adolfo Martín, Victorino Martín o Carlos Nuñez entre d'altres. I un llarg llistat més de persones i entitats involucrades amb el món del bou.

intercanvi de paraules entre Santi Albiol i D. Eduardo Miura

Segueix la conversa entre D. Eduardo Miura i Santi Albiol

A l'Agrupació de Penyes i Comissions Taurines de les Terres de l'Ebre, ens va tocar el torn el dissabte dia 4 de març a les 12 del migdia per participar del col.loqui "La Tauromaquia desde sus raíces" i on vaig poder representar a la meva terra en aquesta taula que estava composada pels ramaders Eduardo i Antonio Miura, el corredor d'encierros Raúl Lassierra representant de ACARTE, Marina Enguídanos, representant de la Federació de Penyes de Bous al Carrer, Miguel Cabello, president de la Unió d'Emboladors de la C.V y Daniel Gracia, president de la Federació de Bou en Corda de la C.V. Tots vam estar moderats pel periodista taurí Alberto de Jesús i la presentació va anar a càrrec de Jose Joaquin Diago.

Prop de dues hores de tertúlia que nosaltres vam aprofitar per explicar a la gent les nostres problemàtiques i tota la actualitat de la nostra festa, la de casa nostra. Novament no vam passar desapercebuts, la gent, els aficionats cada cop ens coneixent més i reconeixent la nostra feina. Així ens ho fan saber amb la gran quantitat de mostres de suport que vam rebre durant tot el dia.

Moment de la signatura del Conveni de Col.laboració

La nostra jornada va acabar per la tarda, quan Ximo Martí i Vicent Nogueroles, presidents de l'Agrupació de Penyes i Comissions Taurines de les TE i de la Federació de Penyes de Bous al Carrer de la CV van signar un conveni de col.laboració per tal de promocionar i difondre la tauromàquia popular entre Catalunya i la Comunitat Valenciana. 

Una vegada més els nostres objectius es van complir, tots parlàven de nosaltres i aquestes son les coses que a mi personalment m'omplin de satisfacció. 

ACBCA amb Enrique Ponce a Carcabuey

Mentres lluny de nosaltres, a Carcabuey (Cordoba), un parell d'entitats del territori també estaven defensant la nostra festa, en concret la modalitat del bou capllaçat i ho feien davant de qui precisament també va ser padrí d'excepció del Congrès de València ni més ni menys que d'Enrique Ponce. Gràcies per tant a l'Associació Cultural Bou Capllaçat d'Amposta i a la Penya Bou Capllaçat de Sant Carles de la Ràpita, per fer també d'ambaixadors de la nostra cultura fora de les nostres terres.

Membres de l'APCTTE amb Carlos Nuñez
President de la Unió de Criadores Toros Lidia

Membres de l'APCTTE amb el ramader D. Adolfo Martín.

Amb aquestes coses demostrem i donem a conèixer per tota la geografia espanyola la vitalitat i l'interes que aquestes modalitats festives amb els bous com a protagonistes identifiquen clarament una petita part del territori català on encara malaugradament n'hi ha que s'avergonyeixen de cridar als quatre vents que som taurins i ens agraden aquestes festes, unes festes que venim celebrant des de mitjans del segle XVI. 

La festa dels bous és CULTURA, encara que molts no ho vegin així.

ENTREVISTA ALS VOLUNTARIS "AJUDEM ELS BOUS DE L'ILLA":

Entrevista als voluntaris "Ajudem els Bous de l'Illa":

grupo de voluntarios

El mundo de los toros siempre ha estado enmarcado por una eterna polémica entre los aficionados a la fiesta brava y los detractores, que en los últimos años han iniciado un ataque constante y directo para acabar con la tradición de las fiestas en territorio catalán preferentemente. A pesar del continuo desprestigio que realizan, utilizando en la mayoría de las ocasiones a los propios medios de comunicación que utilizan esta polémica para comercializar de una manera deleznable hacia unas fiestas que han sobrevivido generación tras generación desde tiempos inmemorables. En tierras catalanas, hay documentos que hablan ya de la tradición taurina desde mediados del siglo XVI.

Mientras tanto, el pasado mes de septiembre, resurge nuevamente la guerra a raíz de que un grupo de animalistas al pasar con barca cerca de la “Illa de Bous” observan como un becerro yace muerto a la orilla de la isla y entonces dan la voz de alarma del mal estado de los animales que viven en esta isla desde los años 60. Así que se ponen manos a la obra y vuelven, esta vez, acompañados por sus inseparables cámaras de televisión y lanzan a diestro y siniestro la noticia a toda la prensa nacional. Y hasta aquí podemos contar, puesto que una vez lanzada la noticia pocas veces más se han acercado a esta isla para dar alimento a los animales que allí viven.

Es en este instante cuando empieza la historia de los auténticos salvadores de los toros que viven en esta isla. Un grupo de jóvenes de Amposta (Tarragona), Yuri Meseguer, Josep Farnós, Alex Curto y Marc Simó junto a la familia Torta Ribas, que sin dudarlo y sin ninguna ayuda en un principio empezaron a hacer viajes desde Amposta subiendo por el rio Ebro hasta la isla para entrar comida a los 19 animales que siguen viviendo en ella. Poco a poco se hicieron conocer por las redes sociales y empezaron a recibir ayuda de las peñas y aficionados a los toros. Se fueron sumando más y más voluntarios hasta que por fin podemos decir que los 19 animales están viviendo como auténticos reyes.

Por eso, ahora es momento de quedar con ellos, en la misma isla y charlar tranquilamente de todo lo que ha pasado y sigue pasando en esta pequeña isla situada en el rio Ebro, cerca de la pequeña población de Vinallop (Tortosa).

Tras las oportunas salutaciones, nos sentamos en el centro de la isla justo donde dejan la comida para los animales y divisándolos a lo lejos mientras nos  miran impacientes para que nos marchemos y así poder tomar su ración de alimento.

Empezamos la charla con Yuri Meseguer, Josep Farnós, Alex Curto y Marc Simó quienes nos contestan a todas nuestras preguntas sin dudarlo y contagiándonos su ilusión y ganas de ayudar a estos animales.

P: Qué os decidió iniciar esta andadura para salvar a estos animales?

entrada de alimento con la balsa

R: Siempre nos hemos considerado aficionados a la fiesta de los toros, esto lo queremos resaltar, y desde pequeños que veníamos a la isla para verlos. Por tanto, no podíamos dejar de la mano de dios a estos animales sin que nadie hiciera nada para salvarlos. Como hemos dicho somos aficionados a los festejos populares que hacemos por nuestros pueblos y ciudades, pero ante todo somos amantes de los animales y nos gustan y no podíamos dejarlos morir de hambre. Así que empezamos a subir desde Amposta con mi barca (Yuri Meseguer), cargados de comida que nos daba la familia Torta Ribas, que regentan una empresa de alimentación para el ganado y esto, pues lo fuimos repitiendo prácticamente todos los días durante las primeras semanas. Aún nos cuesta pensar con las imágenes que vimos cuando entramos por primera vez a la isla, animales jóvenes muertos, otros que casi no podían ni caminar ni casi mantenerse en pie y la isla estaba completamente seca sin nada de alimento.

P: Habéis sido portada de muchas críticas que los animalistas han hecho de vosotros, como os afecta esta insaciable persecución?

R: Bueno este es un tema que nosotros no hemos buscado, a los voluntarios sinceramente las críticas no nos importan, aquí nos encontramos que en un principio los méritos se los querían llevar ellos, pero una vez que a los medios ya no les interesó el tema, aquí se les ha visto bien pocas veces, para no mentir cuatro veces más. Al principio nos trataron como individuos y nosotros siempre les hablamos con respeto y incluso al inicio, hasta les tendimos la mano para trabajar conjuntamente por el bien de los animales, pero se ve que no les gustó lo que les propusimos y a partir de entonces empezaron a criticarnos por las redes sociales. Nosotros no entramos en su juego, lo que queremos son hechos nada más y que los taurinos se sientan orgullosos por lo que estamos haciendo.

P: Quienes colaboran con vosotros y como os organizáis para entrar el alimento en la isla?

los 19 animales corriendo por la isla

R: Al principio todo salía de dinero de nuestro bolsillo, decidimos buscar ayuda a una empresa que se llama “Guisona”, quienes sin dudarlo, nos dieron paja, pienso, también nos dejaron un  camión para ir a buscar alimento que gente anónima nos daba y también creamos una página en Facebook (Ajudem Els Bous De Lilla) en la que nos sorprendió el modo en que la gente entraba y nos empezó a seguir, en cinco días ya éramos más de 1000 personas. Lo hacemos todo por el beneficio de los animales. Ahora también haremos unas camisetas y sudaderas que pondremos a la venta y todo lo que saquemos irá directamente para comprar alimentos. Agradecer también las aportaciones que nos han llegado de fuera de nuestras tierras, en especial ahora recordamos las que llegaron de Cabanes, Onda, a parte lógicamente de las que han llegado de todas aquellas peñas taurinas de nuestros pueblos y de toda aquella gente anónima que también han hecho sus aportaciones.

En principio entramos entre dos y tres veces por semana, nosotros trabajamos todos, tenemos nuestras obligaciones y tenemos como es lógico una vida con nuestras mujeres y niños. Hicimos un grupo de wasap en la que estamos todos los voluntarios, unos 18, de muchos pueblos (Aldover, Amposta, Godall, Masdenverge, Roquetes). Cuando entramos lo hacemos con una balsa hinchable en donde cargamos pacas de paja, sacos de pienso, pan y alfalfa. Todo el alimento lo tenemos en una parcela que nos dejó un señor de Santa Bàrbara que justamente está al lado mismo de la isla y nos sirve para almacenar todo lo que nos llega de las aportaciones que nos hacen.Agradecer también a Aitor Chillón que gracias a él pudimos conseguir 100 pacas de paja.

P: Qué papel juega con toda esta causa la Agrupación de Peñas y Comisiones de las Tierras del Ebro? En la pasada Gala Taurina fuisteis galardonados con el Premio Taurino TE a la Colaboración. Como lo vivisteis?

R: En principio lo hacíamos todo nosotros, hasta que nos vimos desbordados. Pedimos ayuda a esta entidad y desde el primer día nos acogieron con total complicidad y a los que estamos muy agradecidos por la ayuda que nos han brindado y por todo lo que hacen por defender nuestra fiesta. Lo del premio la verdad no lo creíamos porque no esperábamos tener un premio por eso, nosotros no imaginábamos la repercusión que tendría este tema y es en este momento, al recibir un premio de esa magnitud, cuando te das cuenta del papel que haces y de la cantidad de gente que lo está siguiendo. A parte la noche de la Gala, a la que por cierto, participó muchísima gente, también dejamos una caja para que la gente pudiese hacer sus aportaciones y estamos muy agradecidos de la buena acogida que tuvimos.

P: Que pensáis de cómo han gestionado este tema la Delegación del Gobierno de la Generalitat a las Tierras del Ebro?

R: Sinceramente no se han volcado con este tema, hemos intentado varias veces poder reunirnos con ellos y a día de hoy aun no nos han convocado. Tenemos claro que esta isla no es nuestra, pero tampoco entendemos la pasividad con la que han tratado este tema.

los toros refrescándose en el agua del rio Ebro

P: Qué futuro creéis que tienen estos toros? Pensáis que la marcha atrás del gobierno de no matar a los animales es debido a las presiones hechas desde el sector taurino?

R: Nos gustaría pensar que los animales seguirán viviendo en esta isla, somos conscientes que todos los animales no caben ahora mismo, la isla es demasiado pequeña para mantenerlos a todos. Somos partidarios de que se les haga un exhaustivo control sanitario, que les hagan el saneamiento, se les ponga un número identificativo y si algún animal tiene que sacarse de la isla pues que se haga sin que eso signifique matarlo. Hay muchas soluciones que poder hacer con estos toros y en ningún caso la solución es matarlos. Si el gobierno de la Generalitat ha decidido tirar atrás y no matar a la mitad de los animales no creemos que haya sido por las presiones de los sectores taurinos, más bien diríamos que si a algunas presiones hacen caso es a las plataformas animalistas y anti-taurinas.

P: Se han puesto en contacto con vosotros desde otras partes del país, que os han propuesto?

R: Si, concretamente unos chicos de Madrid, de la asociación “Energía Taurina”, una entidad sin ánimo de lucro, que dan oportunidades a jóvenes y ahora están organizando un concurso en Sueca (Valencia) y quieren colaborar con nosotros con una aportación económica por cada entrada que vendan para este evento. Ya hemos hablado también de realizar más cosas este año y si podemos esperamos poderlos hacer aquí en nuestras tierras. A parte también como hemos dicho antes estamos haciendo unas camisetas que estarán a la venta por el precio de 10€ y las sudaderas a un precio de 20€.

P: Cuando acabará vuestro trabajo desinteresado en esta isla? Como creéis que acabará este problema?

R: Nuestro trabajo acabará cuando estos animales ya estén en buenas condiciones y mientras la Administración no de una solución, seguiremos entrando cada semana para alimentarlos.

Se necesita una gestión de sostenibilidad para que esto no vuelva a ocurrir, el problema no acabará de un día para otro. Pero lo que no vamos a tolerar es que esta isla se quede sin toros. Desde siempre hemos vivido con toros aquí y haremos lo que esté en nuestras manos para que siga siendo así.

estado de los animales al principio

Por último no quieren desaprovechar la oportunidad para agradecer a todos los que de una manera u otra están colaborando con esta causa y en especial quieren dar las gracias a Jordi Accensi, de la empresa Montsià Dron, por haberles realizado un reportaje aéreo de forma gratuita.

Después de esta interesante charla, los voluntarios nos acompañan a dar una vuelta por toda la isla hasta que pudimos ver a todos los animales juntos, destacar el increíble cambio que han hecho desde el pasado mes de septiembre hasta ahora.

Esta es la realidad que vive la isla, una isla que sobrevive gracias a estos voluntarios que se dejan la piel para salvar a estos animales, unos animales que tienen un futuro incierto. Actualmente vivimos un momento que mucha gente lucha por conseguir libertades, pues empecemos a dar libertad a unos animales que no tienen la culpa de vivir en una isla que nadie recordaba hasta el pasado mes de septiembre.

Texto: Santi Albiol

Fotos: Guillermo Martinez – Eusebi Llaó