A MI ELS BOUS M'AGRADEN, JO VAIG A VORE'LS I A BERENAR

 

A mi els bous m’agraden i hi vaig per veure’ls i per berenar”. És curiós almenys que es posi en dubte per aquells que volen acabar a tota costa i a qualsevol preu amb les festes amb bous a les Terres de l’Ebre, ja que són els actes que major nombre d’assistents tenen i el que precisament també més retorn econòmic té de cara als pobles que celebren aquestes festes culturals.

La festa evidentment que gira al voltant dels bous, clar que sí i negar-ho és mentir, no pel simple fet de repetir una mentida es torna veritat, però clar, això és el que pensen determinades persones o determinats grups polítics que sense debat ni diàleg previ s’han posat entre sella i sella acabar amb anys i anys de tradició, ja que a bona part de les Terres de l’Ebre, els bous hi son presents des del segle XVI, tot i que és cert, que d’una forma més important i arrelada des de l’inici del segle XIX. I em reitero, si algú ho posa en dubte, simplement menteix.

Un altre dels temes recurrents per part de les plataformes antitaurines, és dir per activa i passiva, que tenen por de sortir al carrer pel simple fet de no ser taurins o de donar la seva opinió d’anar en contra d’unes festes on es fa patir a l’animal o purament es vexa als bous com a font de diversió. Ho entenc, per aquest motiu no es publiquen articles d’opinió, o bé no es manifesten en contra d’actes taurins com per exemple el dia que es va inaugurar la plaça del bou d’Amposta o no participen any rere any dels nostres actes per a treure imatges o per denunciar-nos, entenc que tinguin por, perquè tot això al que fet referència no ho poden fer amb llibertat, només ho poden fer amb la cara encoberta i de forma clandestina no sigui cas que els violents dels aficionats a la festa dels bous els facin alguna cosa.

He llegit fa ben poc, que tan els grups polítics que volen acabar amb els bous i els antitaurins aposten per un debat madur, transparent i respectuós sobre els bous. Mira per on, jo també hi estic a favor d’això, sinó fos perquè també en això menteixen. Els cupaires principalment però també els comuns semblava que havien vingut al món de la política per fer-ho diferent, per desbancar a l’antiga forma de fer política, pensava que treballaven per donar llibertats i en cap cas pensava que treballaven per treure-les o prohibir-les. Qui ens hauria de dir que els que estan disposats a desobeir defensen la prohibició pel simple fet de no compartir el que pensa una part de la cultura del nostre país i a més que ho vulguin fer aquells grups polítics minoritaris i residuals a les Terres de l’Ebre, els mateixos que volen acabar amb una altra minoria, la que defensem les festes amb bous. Quanta ignorància i falta de respecte.

Un debat madur, transparent i respectuós, s’ha de basar amb el respecte i amb les garanties de voler-lo fer amb rigor i diàleg. Aquesta és la única forma de poder-lo tenir i de poder-nos expressar, ara bé, aquest posicionament que nosaltres sempre hem defensat, lluny queda de l’autèntica realitat i de com realment pretenent portar-lo a terme precisament els que van publicar un article recentment en aquest mateix mitjà de comunicació digital. El debat que plantegen al Parlament és un debat estèril, vetant des de l’inici bona part de les compareixences que nosaltres hem plantejat i a més a més han plantejat un debat on bona part de les persones que podrien participar d’aquesta comissió de cultura ho fessin per escrit. Aquest és el debat madur, transparent i respectuós que volen fer sobre els bous? El debat que promouen és per dir-ho ras i curt, un debat covard, irrespectuós, fràgil i allunyat de qualsevol paràmetre de transparència, de fet no volen cap debat, volen acabar de la forma més ràpida possible amb aquestes modalitats que tanta nosa els hi fan.

Els bous, els aficionats a aquestes festes culturals, som gent que inculquem uns valors negatius, violents i agressius als nostres joves i petits, fet que representa un perill potencial per a la societat. Tan és així, que a tots els actes taurins de les Terres de l’Ebre, hi ha agressions, lluites i cops entre uns i els altres, només cal veure el balanç al final de temporada de la gran quantitat de tardes plenes de germanor, bon ambient, festa, cohesió social, música...tan debò tots els valors de tants i tants àmbits de la cultura del nostre país fossin tan positius com els que es representen en aquestes festes.

 És cert que durant la història moltes pràctiques culturals o tradicionals han desaparegut amb el temps, però la festa dels bous, a diferència de totes aquelles pràctiques o festes que han desaparegut  està viva, segueix arrelada a bona part dels pobles de les Terres de l’Ebre, especialment a les comarques del Montsià i Baix Ebre, no han donat cap símptoma d’esgotament, tot el contrari, cada cop s’hi sumen més aficionats, més joves hi participen, cada cop més penyes la fomenten i l’ensenyen per això que bona part del sector polític la defensen perquè saben el que representen i el que els aporta econòmicament a més a més d’haver fet un exercici molt important d’adaptació als nostres dies i d’auto exigir-nos tots plegats a  complir amb la llei que regula les festes amb bous a Catalunya, una norma legal que és la més exhaustiva de totes les que existeixen a la Unió Europea, tot aquest bon compliment ha fet que durant l’any 2023 només s’hagi presentat un expedient administratiu obert per part de les entitats antitaurines. Per dir-ho d’una forma entenedora, la CUP i els Comuns no volen acabar amb aquestes tres modalitats, el que volen i que no es deixi enganyar ningú és acabar amb els bous.

 

 Santi Albiol 

President de l'Agrupació de Penyes i Comissions Taurines de les TE

(En resposta a un article publicat al Ebredigital titolat: "A mi els bous no m'agraden jo vaig pel berenar"

 

10 ANYS DESPRÉS TORNO ALS SAN FERMINS

Un cop més junts per Pamplona

El dia 7 de juliol del 2022 vaig viure el capítol més dur  de la meva vida i tot just em passa durant els 7 dies que duren les festes més populars del món, els SAN FERMINS de Pamplona. 

Des del primer moment, la Cris Borràs, amiga i infermera que va estar amb mi al quiròfan va ajudar-nos, ens va donar escalf, sobretot als meus pares i a més a més, amb ella i els seus germans Olga i Albert erem els companys de viatges tots els anys durant més de 10 anys cada juliol quan arribaven les esperades festes de Pamplona.

Quan afortunadament aquest malsón va acabar i vaig poder retornar a casa, amb la Cris ens vam prometre tornar a viure les festes de San Fermín junts l'any 2023. L'any que es complient 10 anys des de l'última vegada que hi vaig anar. Per tant, el que es va prometre s'havia de complir i així ho vam fer. El passat divendres dia 7 de juliol, la Cris, Ainhoa, Imma, Ainoa i jo mateix, vam agafar el cotxe i vam marxar per retrobar-nos amb unes festes úniques.

companyes de viatge a Pamplona

Primer sopar a Pamplona

      

En aquesta ocasió, ho vam fer d'una forma diferent, vam llogar unes habitacions a 17 quilòmetres de Pamplona, a una petita població anomenada Larrasoaña. Uns San Fermins diferents, de retrobament amb una ciutat que canvia radicalment durant aquests dies de juliol, En aquesta ocasió, la meva neboda Ainhoa va viure per primera vegada aquesta festa de la mateixa manera que també ho va fer l'altra Ainoa.

Andanada de sombra

Un cop a Pamplona, cada segon i cada minut els vam viure amb tota la intensitat que vam poder, com imagineu vam passar son, calor però va valdre la pena tornar a sentir amb la teva propia pell les olors tan característiques, les imatges de la gent, veure cada racó de Pamplona plena de gom a gom i sobretot tornar a viure des de dintre de la plaça de bous els encierros, amb el nerviosisme típic d'aquell que té a amics corrents pels carrers cada matí a les 8 hores. Tot i que després de 10 anys havia canviat molt el temps d'espera a la plaça abans dels encierros. Ara el temps passa més ràpid, hi ha molta més animació més enllà de la banda del Maestro Bravo. Va ser emocionant, tornar a entonar "els clavelitos", "no te vayas de Navarra" i encara que sembli mentira, va ser el primer cop que vaig entrar a veure una "corrida" de bous a Pamplona, viure-ho va ser sensacional i sens dubte, si en tinc l'oportunitat, ho tornaré a fer.

Un cop es va acabar la tarda de bous, ens vam retrobar amb els amics d'Amposta, Masdenverge, Càlig, Benassal i Godall, tot i que resultava pràcticament impossible avançar pels carrers de Pamplona, vam poder fer tot allò que ens haviem plantejat, com per exemple, comprar-nos el sopar i anar fins a la Ciudadela a viure els focs artificials, i on vam poder brindar per l'amistat i en especial per la vida, ja que si estava allí era precisament perquè estava viu i poder-ho fer envoltat de la gent que t'estima és especial. 

Un capítol especial, va ser visitar la basílica de San Lorenzo, on es troba la capella de San Fermín, era el primer cop que hi entrava i en aquesta ocasió era parada obligada, ja que havia d'agrair-li el capot que em va tirar l'any passat. Van ser uns minuts de recolliment, les paraules que li vaig dedicar es queden per a mi, però ja us podeu pensar que una de les paraules protagonistes va ser GRÀCIES!!

encesa de candeles

San Fermín i jo

                 

Les festes de San Fermins té moments i persones i en aquesta ocasió m'apeteix compartir moments amb les persones que apareixen en aquestes fotos.

 

              

Cadascuna d'aquestes persones representen un bon grapat de sensacions, emocions i amb totes elles he compartit moments especials i únics. 

Gràcies a tots per haver fet que la meva tornada a Pamplona després de 10 anys hagi estat única, per compartir i recordar històries, anècdotes i sobretot gràcies per fer-me riure tant, feia temps que no reia tant i la única culpable va ser la Jèssica.

Ja queda menys per tornar-hi...i espero que torni ser amb tots vosaltres!!!

Gora San Fermín!!!

Viva San Fermín!!!

UNA HISTÒRIA QUE ES REPETEIX, CANSA I AVORREIX

 

David Cid, diputat En Comú Podem

Ahir durant la sessió de control al govern de la Generalitat de Catalunya, el diputat del grup Parlamentari En Comú Podem, David Cid Colomer, va realitzar una pregunta al Conseller de cultura sobre les polítiques en defensa dels drets del animals i en especial si en ple segle XXI Catalunya hauria de tenir encara modalitats de bous com ara la del bou embolat i bou capllaçat.

om viu un “toro”? Anem a pujar una mica el nivell a veure si aconseguim que respongui bé a aquestes preguntes. Sap en David o el seu seguici que és un bou capllaçat? O que és un bou embolat?, no vull ser dolent David i et donaré una pista, són aquelles dues modalitats que tan agraden a la teva amiga i també activista Aïda Gascón, sí has escoltat bé, aquestes dues modalitats que apassionen a la presidenta de AnimaNaturalis i fins fa poc nou fitxatge radical animalista de Yolanda Díaz  segons han titulat algun mitjà de comunicació. No conec ningú que li agradi més el Delta i els bous que a la Sra. Gascón. De fet, no conec a cap aficionat a les festes de bous que vingui dos dies seguits al nostre territori a disfrutar de dos concursos d’emboladors seguits, vivint fora d’aquestes terres. Clar que tot seria diferent, si la nostra afició fora a base de talonari i aportacions econòmiques. Llavors potser sí que baixaria a l’Ebre, aniria a un bon restaurant de l’Ampolla o la Ràpita i em deixaria veure per les nits al Lligallo del Ganguil o Sant Jaume d’Enveja. Us heu parat mai a pensar la extraordinària videoteca que aquesta fanàtica pels bous pot arribar a tenir a casa seva? Des d’aquí l’invito a que munti una exposició fotogràfica que de ben segur seria un èxit i fins i tot una nova finestra oberta per a aconseguir diners, per seguir amb la seva causa i afició cap als bous.

Vinga ja hi tornem,  i un cop més torna a ser el partit d’En Comú Podem, on una altra vegada i de la mà de personatges fanàtics, com Aïda Gascón, intenten per activa i passiva que la Generalitat els hi atorgui per fi la tan esperada sentència final en contra de les festes dels bous a Catalunya.

En Comú Podem no va sol amb aquesta lluita fanàtica per acabar amb unes festes que són l’estàndard d’un territori com són les Terres de l’Ebre. De fet, aquests partits persegueixen aquesta modalitat festiva i cultural amb la més absoluta ignorància i ni tan sols han volgut descobrir mai que són, perquè existeixen i sobretot quina importància tenen les festes dels bous a les Terres de l’Ebre.

Diputats com en David Cid els importa ben poc la festa dels bous, de fet, ara qui interpel·larà al diputat de Podem seré jo amb unes quantes preguntes i a veure si sabrà respondre’m, perquè no sé als demés però a mi la seva resposta m’ajudaria molt a saber fins a quin grau d’ineptitud assoleix aquest diputat Barceloní i activista social. Començaré per una pregunta senzilla, sap en David que és un bou? On viu un bou? C

Com podeu observar, en David Cid, el diputat, beu del coneixement de la seva amiga activista i per tant, no és capaç aquest diputat ni el seu grup polític, d’experimentar més enllà d’aquesta font i molt menys són capaços d’asseure’s, escoltar i parlar amb la gent que entén sobre la festa dels bous i que podrien explicar-los i donar-los resposta a les preguntes que hem formulat abans i que aquest diputat o altres diputats de la seva formació no son capaços de respondre.

Per altra banda, no hem d’oblidar la representació pràcticament insignificant que Podem té al nostre territori, per tant, a nivell polític aquesta formació no té absolutament res a perdre, de fet ara a guanyat la ciutat de Tortosa, Jordi Jordan n’ha sortit elegit alcalde tot i haver perdut les eleccions.

En aquesta intervenció d’ahir, el David, també va anunciar que abans de finalitzar l’any el Parlament hauria de pronunciar-se sobre la festa dels bous, arran d’una proposició registrada pels grups de la CUP i En Comú Podem. Tinc una altra pregunta, en aquesta ocasió dirigida a l’alcalde de Tortosa i ex-diputat al Parlament, Jordi Jordan. Que els hi dirà als seus veïns dels Reguers, sí el seu partit s'abandera com l'abolicionista de les festes amb bous a Catalunya? Els podrà mirar a la cara? Resulta molt trist que formacions polítiques insignificants a Catalunya i que ocupen una cadira interina al Parlament de Catalunya, es vegin amb aquesta impunitat per demanar l’extermini d’una festa tan arrelada a una petita part del país, tantes vegades oblidat per la Catalunya central.

Aquesta és la realitat de dues formacions polítiques que no tenen cap transcendència a les nostres terres i que des de la centralitat de Barcelona volen ser el centre mediàtic amb accions com aquesta que any rere any intenten aconseguir sense èxit amb la benevolència de la Aïda Gascón & company.

Mentrestant, nosaltres, seguirem amb la nostra tasca de treballar amb qui faci falta i a qualsevol estament per defensar una tradició cultural a la que no estem disposats a deixar d’organitzar i viure-la a casa nostra li pesi a qui li pesi.

Santi Albiol
29/06/2023

YUNCOS Y SAN BLAS, UNA COMBINACIÓN PERFECTA

Logotipo de la Asociación

Hace unos años, descubrí por medio de Roberto Ramos, actual presidente de la Asociación del Toro Enmaromado  de Yuncos, la esencia y la importancia de las fiestas de San Blas para su población y el enorme trabajo que desde su entidad están haciendo para convertirse en un referente en su comunidad. Ya que su gente es seria, responsable y todo un ejemplo a seguir bajo mi punto de vista. Con Rober nos conocimos hace unos años cuando Javi Tarín, presidente de la Federación Española del Toro de Cuerda, nos presentó y nos propuso iniciar un proyecto a nivel nacional para defender todos los festejos populares con toros. Este proyecto se llama Plataforma para la defensa de la Tauromaquia Tradicional y en la actualidad ya es una realidad. Nos conocimos en Pamplona durante el acto de presentación de la Plataforma y desde entonces, cuando he tenido ocasión, he seguido preguntando e informándome sobre su fiesta.

Por todo ello, este año finalmente me decidí a viajar a Yuncos, con una expedición mixta de amigos de Amposta por un lado, donde se encontraban mi buena amiga Imma Miró i  Joan Gimenez, Adolfo Lleixà y la familia al completo de Eduardo Gisbert  y por otro lado mis otros grandes amigos de Turís (Valencia), a estos últimos y en especial a Rosa Pardo y Luis Almansa, también compañero de batallas dentro de la Plataforma, les debo el decidirme hacer este viaje de más de 1100 km para disfrutar en directo de una de las fiestas más auténticas que he vivido nunca. De hecho, el mundo del toro tiene estas cosas, el honor de poder participar desde dentro de fiestas increíbles y a partir de ahora, San Blas, será una de ellas.

El frio que hizo este fin de semana, no ha sido excusa para no vivir con intensidad estas fiestas, concentrándose en la plaza de la Vila donde se encuentra la sede de la asociación. Música en directo, comida, bebida y buen ambiente era la receta perfecta para que San Blas 2023 fuese todo un éxito.

Por fin llegó el día, y menudo día San Blas nos tenia preparado. A las 12 y al toque de la buena pirotecnia que hay en Yuncos, se dio suelta a lo que bajo mi punto de vista es la mejor de la escuelas posibles para que los Yunqueros y las Yunqueras más jóvenes desde bien pequeños sientan y vivan las fiestas de su pueblo con devoción y afición.  Así que se soltó por las calles estrechas del centro de la ciudad un becerro berrendo en colorado con su maroma bien atada que dio la vuelta al recorrido acompañado por un ejercito de corredores que a pesar de su corta edad, supieron conducirlo con destreza y sabiduría, sin duda, esos serán en un futuro próximo los que conducirán por las calles de Yuncos los toros enmaromados aportando su conocimiento que habrán practicado desde niños y que sin duda demuestra que el toro en esta ciudad de Castilla la Mancha está más que protegido y con una larga vida por delante, no me cabe la menor duda.

Ya por la tarde, empecé a ver en el rostro de los Yunqueros, el nerviosismo previo y lógico por otro lado, de la responsabilidad y de una mezcla de sentimientos tan típicos en las gentes que viven como nadie las fiestas de su pueblo. Se esperaba que un gran manto de personas llenasen todo el recorrido y en especial la calle Real, se volvió a vestir de gala y vaya si se llenó, no cabía ni un alfiler, la expectación era máxima y el cartel de auténtico lujo, apto solo para aquellos que con esfuerzo, trabajo y ilusión, viven la fiesta brava y luchan incansablemente para devolverle al pueblo todos los años de tradición.

Se Vivian momentos, en los que, con una sola mirada se decía todo. llegaba la comitiva con el camión que transportaba a los protagonistas de la tarde, "Garlitero" de la ganadería Castellanomanchega de Fuenterobles y "Cucurucho" de la prestigiosa ganadería  de Victorino Martín, entraban con el cajón en el recinto. Cada vez estaba más cerca el volver a ver el toro y la maroma nuevamente unidos en la calle después de todos estos años de pandemia. Al fin se hizo el silencio, la trompeta empezó a sonar y tras la última nota, un cohete sonó en el cielo de Yuncos y la puerta del cajón se levantó para que el imponente "Garlitero" de una excelente presentación se adueñase de la Calle Real haciendo una emocionante salida en la que puso en apuros a los maromeros. El toro fue de más a menos pero aún así logró completar el recorrido entrando al cabo de una hora al cajón acompañado de los aplausos de los que no nos quisimos perder este día.

En el cajón esperaba su turno "Cucurucho", que vino hasta Yuncos acompañado ni más ni menos que de Victorino Martín, que no quiso perderse el que por primera vez uno de sus toros iba a salir a las calles con una maroma y que poco nos imaginábamos lo que pasaría unos minutos más tarde por las calles de Yuncos. Nuevamente el sonoro cohete se dejó escuchar en el cielo y por segunda vez aquella tarde, se levantó la puerta del cajón, ahora si, el Victorino se presentó en público, y menuda presentación, típico toraco del encaste saltillo de casi 6 años de edad, de los que con solo mirarlo, identificas su procedencia y su casa ganadera, empezó a corretear con bravura, casta y mucho sentido por la calle Real, embistiendo a todo cuando se meneaba, entre todos los maromeros, había uno especial, el propio ganadero no quiso que nadie se lo explicase, y como un Yunquero más sudo la camiseta, porque el toro no les daba tregua. Hizo una exhibición de bandera, dejando algunos heridos, que afortunadamente se recuperan todos. Un gran toro para un gran día de San Blas y de lo que me alegro más, un gran éxito para esta gente que conforma la Asociación del Toro enmaromado de Yuncos. 

Cuando finalmente se dejó encerrar, empezó el desenfreno, salió la adrenalina que aún quedaba en el interior de cada maromero, aparecieron todas las lágrimas que estaban escondidas, como síntoma de alivio, de emoción de ver como todo el trabajo había tenido su recompensa. Momento que incluso para quienes como yo, no éramos de Yuncos, nos recorrió por todo el cuerpo la misma emoción y también se me enrojecieron los ojos al ver como los abrazos, besos hacían acto de presencia. Una imagen que se repetía en todos y cada uno de los Yunqueros. Así, con intensidad  se vive el mundo de los toros, sentimientos a flor de piel que solo puede entender quien lo ha vivido desde pequeño.

El colofón fue ver como todos los maromeros lanzaron al aire a Victorino Martín, en agradecimiento a lo que había hecho por Yuncos y que rubricaba el compromiso por el festejo popular y todas sus expresiones tradicionales y culturales del que hoy por hoy es uno de los máximos exponentes de defensa tanto de la cabaña brava como de la fiesta taurina.

Quiero resaltar también el gran papel de la alcaldesa de Yuncos, Mª José Gallego, personalmente no la conozco, pero pude ver el empeño, seriedad y las formas como ejerce el papel de responsable del acto, desempeñando su acometido con profesionalidad. Me alegro al ver que aún quedan políticos de la altura de esta alcaldesa, que con la cara bien alta, dice que es aficionada a los toros y que no olvida que precisamente el toro convirtió a su ciudad en la capital taurina de nuestro país por unas horas. Una alcaldesa que sin vergüenza defiende la tradición. No me queda más remedio que quitarme el sombrero ante ella. Gracias!!!!

San Blas llegaba a su fin, unas horas intensas, emocionantes, conociendo una gente magnífica y viviendo una fiesta única. 

Me fui de Yuncos con el convencimiento que volveré para reencontrarme con su gente y con el compromiso de agarrarme a la maroma y sentirme como un Yunquero más.

Amigos de Juncos
junto a los compañeros de Turís y Amposta

                      

                                   GRACIAS YUNCOS!!!