Els menuts i la festa dels bous:

Recordo des de ben petit el nerviosisme i la impaciència en la que jo particulament esperava les festes majors del meu poble per disfrutar de la que ha segut sempre la meva passió. Em poso encara ara de carn de gallina, quan arribava el dia 4 d'agost i sobre 

les 8:30 del matí l'atguatzil municipal anunciava per megafonia a tot el poble que el bou capllaçat ja havia arribat i que a les 9 se soltaria pels carrers del municipi. Evidentment en aquella època jo tenia uns 6 anys i com a molt veia el bou des del balcó de casa meva i al pas de l'animal remullava a la gent amb aigua, és una imatge que s'ha quedat sempre gravada a les meves pupil.les. Després les tardes de vaques a la plaça, on recordo perfectament que quasi bé una hora abans de començar la tarda jo ja estava a primera fila al costat del torill per veure descarregar els animals. En pocs minuts s'omplia de gent menuda com jo per veure aquesta maniobra i com de sobte el pastor ens deia a tots que teniem que estar en silènci ja que si no les vaques no baixarien del camió. En el meu cas anava als bous carregat de draps de color roig lligats amb un pal i no descansava amb tota la tarda de cridar als animals per a que pasesin per baix la meva carreta per poder-li passar el drap per damunt i em pensava que era el millor torero del món. 

Posteriorment el so d'un xiulet anunicava que havia arribat la mitja part i era moment de berenar. Tota la plaça es posava a menjar-se tot tipus de menjar (bocadillos, cassoles de mandonguilles, callos, estofat...) soc capaça encara de sentir aquells aromes que es respiraven. Després del berenar - sopar ens deixaven baixar una estona a la plaça a jugar amb la resta d'amics i com no jugavem a bous. Jo recordo que sempre em demanava ser el bou i poder posar-me a la pell d'aquest preciós animal i envestir com un boig a tots els nens. Novament sonava el xiulet i un reguerall de xiquets i xiquetes marxavem com a coets cap a les nostres carretes. I finalment arribava l'esperat bou embolat i el millor moment recordo que era quan un cop els emboladors li tallaven la corda sortien aquelles xispes dels ferratges i il.luminava la plaça com si arribes el dia. I aquest protocol es repetia any rera any i ara quan ja han passat quasi trenta anys d'quests records d'infantessa continuo mirant als nens i nenes d'ara que fan exactament el mateix que feia jo quan era petit i penso que no haurem fet tan malament les coses quan aquests crios disfruten i estimen la festa com la estimavem i la viviem nosaltres quan teniem la seva edat. A més ara tenen una cosa que nosaltres no teniem, aquests carretons que fan les delícies dels menuts. Molts pobles les demanen a altres pobles i s'ha convertit amb un joc obligat durant les tardes de vaques i sobretot abans del bou embolat, moment que s'ompli la plaça de gom a gom (nens, nenes, pares, etc...) i la gent que estem a les barreres seguim amb gran atenció tot el que passa a la plaça acompanyant les envestides dels carretons amb uns "aiiiis" que m'emocionen de veure la gran afició i estima que els que tenim l'honor i l'orgull de viure'ho tots els anys penso que som uns previlegiats de sentir aquesta festa i de que estigui tan arrelada a les nostres terres. 

Els bous han sabut mantenir-se durant molts anys com la festa més participativa de les festes majors dels nostres municipis i això ha sigut gràcies a gent com mun pare per exemple que desde ben menut va saber inculcar-me aquesta festa i que jo de la mateixa manera he trasmés als meus fillols i nebots que l'han agafat amb tantes ganes com jo i per tant en el meu cas la festa dels bous està assegurada unes quantes generacions més.